TOTS TENIM UNA FADA (conte guanyador en el premi Sambori 2013)

TOTS TENIM UNA FADA

(Carla Palací Jover)

-Hi havia una vegada, fa no molts anys, en un poble molt propet, una princeseta…

-Mare! Qué vas a contar-me? Un conte de prínceps i princeses? -va grunyir Àngela.

-Nooooo ! És de fades !- va respondre la mare.

-Vinga va! Mare…qué ja tinc onze anys ! Deixa’t de favades !

-Àngela, deixa’m acabar de contar-te’l.

I és que Àngela, de pell blanca i cabell ros, no creia ni en prínceps ni en princeses, i per supost, ni en bruixes ni en bruixots, i molt menys en fades. Per resumir-ho, no creia en els mons fantàstics. Àngela, prima i menudeta, era una xiqueta que sols creia en aquelles coses  que els seus ulls li permetien veure.

Però com les mares sempre se’n ixen en la seua…li va acabar de contar la història.

-Hi havia una vegada, fa no molts anys, en un poble molt propet, una princeseta…

Bé, en realitat, Andrea no era una princesa de veritat sinó una princeseta per als ulls dels seus pares. Andrea tenia una pell molt clareta, un ulls verds com les olives, un nasset xicotet i ple de piguetes. Anava al col·legi, al 6é curs i malgrat que la xiqueta era amable i de bon caràcter, es burlaven d’ella perquè era pigoseta. Li deien coses com:

-Andrea, et puc contar les pigues?

-Andrea ! Vigila que et cau una piga!

-Piga, vine cap ací!

Estes mofes a ella li feien la vida molt amarga i fosca des de fa molt de temps. Patia en silenci i no ho deia a ningú: quasi tots els dies plorava i s’enfadava. Andrea, ja cansada i sense saber què fer, va pensar que aquella cosa era massa gran per a resoldre-la a soles i  li ho va contar a sa mare. Sa mare la va consolar i li va aconsellar que: fóra simpàtica i que intentara ser la seua amiga però… no va funcionar perquè continuaven insultant-la, dient-li coses com:

-Hola, piga! Qué estàs contant-te les pigues? A veure si te’n falta una!

 També li va dir que les ignorara però…no va funcionar perquè continuaven rient-se d’ella.

-Ha ha ha! Mira per ahí ve la piga!

-Piga! Quantes amigues tens! Vas molt acompanyada!

A Andrea totes estes mofes li feien mal de veritat i cada vegada més. Totes les nits somiava que anava al col·legi i que no la insultaven, que anava a passejar amb amigues i que no li deien res que a ella la poguera ofendre. Però tots els matins anava al col·legi i no era com ella somniava: insultant-la, burlant-se d’ella, gastant-li bromes pesades…Tot anava de mal en pitjor.

Finalment, sa mare li va explicar que l’única solució era  cridar a la seua fada perquè l’ajudara:

-Andrea, demana-li a la teua fada que t’ajude - va dir la mare.

-Una fada? Què dius? – va remugar ella.

- Sí, filla. Tots en tenim una!- va concloure la mare.

Andrea no creia en les fades, però era l’única opció que li quedava. Ja les havia provat totes. Aleshores  començà a cridar-la:

-Fada, ajuda’m per favor! Dis-me el que he de fer!- li implorava.

I així passaren dies i dies. Tal volta mesos, i no va funcionar. Fins  que un dia, abans que el cor li rebentara va suplicar:

-Fada! Et necessite!

-Tsst Tsst! No crides tant! Sí, estic ací.- va xiuxiuejar la fada.

Andrea es va quedar meravellada. Sa mare tenia raó! Allí hi havia una fada molt menudeta i a més a més parlava en valencià! Les fades també parlen en valencià!

-Clar que parle en valencià! Com tu! Sóc la teua fada! Eixa veueta que si escoltes molt bé sentiràs sempre dins de tu!- va exclamar la fada-  Com puc ajudar-te?- li va preguntar després.

Andrea li va contar totes aquelles coses tan penoses que li succeïen. I la seua fada li digué:

-Andrea, ho has estat fent molt bé durant aquest temps, però t’he de donar uns consellets. Tu no tens la culpa del que et passa. Per començar ningú és millor que un altre. Tots som iguals. Després has de ser forta, trobar el coratge i parlar en veu alta i dir-los “Ja prou!” Has de confiar en tu mateixa.

Aquests consells van servir de molt a Andrea. Notava que a poc a poc anava millorant tot: ja estava més relaxada al col·legi, les mans ja no estaven nervioses, el cor ja no li bategava apressa, ja podia respirar millor quan les veia, i les podia mirar als ulls.

I conte contat ja s’ha acabat. 

Així la mare d’Andrea va acabar de contar-li la història. I és que sa mare li va contar aquest conte perquè l’havia estat observant últimament… I després d’unes setmanes Àngela li va dir: 

-Mare, necessite la teua ajuda. He de contar-te que tot el que li passa a Andrea en el conte, també em passa a mi a l’escola…